Publicador de continguts

"A Mali, les coses, fins i tot les més simples, funcionen de manera diferent"

  • Miquel Iglesias, enginyer de Grifols Engineering

Al meu país les persones ens saludem amb un escuet "bon dia", "bona tarda" o "bona nit" segons s'escaigui i com a molt, afegim un "com va tot?". No us passa que quedeu amb els amics per fer una cerveseta a qualsevol terraseta i no feu cap salutació ritual?, simplement entreu en matèria. Doncs bé, a Bamako el ritual de la salutació és quelcom més que un mer "bon dia". En el primer viatge, ens esperaven a l'aeroport el Dr. Boré, director del centre, el Sr. Benoît, president de la Mutuelle i el Sr. Mariko, alcalde del quartier. La salutació va ser força extensa, però om podria pensar que formava part de la cortesia i les ganes de quedar bé. L'endemà, en canvi, al entrar al centre, un per un ens van tornar a preguntar: "bona dia, com estàs? Has descansat bé? Estàs molt cansat? Que fan els pares, estan bé? La dona bé? El fills bé? La salut bé?..." En aquest moment ja comences a intuir que estàs en un país diferent i que les coses, fins hi tot les més simples, funcionen diferent.

A les escoles de negocis ens ensenyen que tot projecte ha de tenir una missió, que cal definir l'objectiu per no perdre's en el camí. En el meu cas, la Fundació Probitas em va encarregar la gestió del projecte de reforma del laboratori d'anàlisis clíniques del centre de salut Valentín de Pablo ubicat a la capital de Malí, Bamako, gestionat per la fundació Mutuelle Benkhan.

Quan vam arribar al centre ens vam trobar amb un centre plenament operatiu, de caire privat, gestionat íntegrament per una fundació local constituïda per persones de l'entorn immediat del barri. El centre constitueix una excepció al model salut implantat per l'estat de Malí que, com al nostre país, es gestiona de forma pública. En el barri Téléphone Sans Fil (TSF) els recursos de la població són escassos, només cal fer una volta pel barri per convèncer-se que no és l'indret més ric de la capital. Tot i així està ben situat a una distància prudencial del riu Níger i proper a les noves àrees de negoci i a altres barris més rics.

En aquest entorn, sobta pensar que hi pugui haver un barri desatès pels serveis públics, però la realitat és ben palesa. I així neix la fundació Mutuelle Benkhan, fruit d'una iniciativa de barri empesa pels propis veïns que senten la necessitat d'estar millor atesos. Amb l'ajuda d'una altra fundació espanyola van construir l'edifici que ens vam trobar. Una construcció senzilla i funcional d'una sola planta dividida en diferents estances i vertebrada entorn un pati central que és l'eix de tot el que passa al centre. A Bamako om no pot entendre com és el modus vivendi si no entén que les coses passen al carrer.

Permeteu-me que faci un parèntesi i us expliqui les campanyes de vacunació. Cada dimarts es duen a terme al centre les campanyes de vacunació infantils. Encara se'm posa la pell de gallina quan penso en aquella cua de nenes mares, amb els seus nens, esperant el torn per ser vacunats. Quin bé de deu de quitxalla!!! Després de tots els viatges, i per molta calor que faci, m'encanta passar el matí del dimarts al centre, al pati, veient desfilar la canalla per posar-se la vacuna de torn. Un dia toca als més menuts, els nadons, i un altre als adolescents. A pesar de l'escassedat de recursos, m'agrada no veure molts casos de desnodriment, m'agrada veure com les joveníssimes mares, algunes amb només 15 anys, cuiden dels seus menuts amb la mateixa tendresa que ho fem aquí. Si no has estat mai abans en una situació com aquesta és fàcil que et passi com a mi que li preguntis a una d'aquestes joveníssimes mares pel seu germà i et contesti: germà? Quin germà? És el meu fill!!!

Doncs bé, tot això passa al carrer, a recer d'una petita coberta de xapa ondulada, sota un sol de justícia i amb la única ajuda d'un cansat ventilador de sostre que fa el que pot per espantar la calor. Com a enginyer, si arribes amb la mentalitat europea en que  la major part de les nostres vides transcorre sota cobert i especialment a tots en tots els àmbits relatius a la sanitat, no pots evitar voler canviar l'ús de l'edifici. Adaptar-lo als nostres criteris. Però si mantens la ment oberta i et pares a veure el funcionament del centre, al final acabes comprenent que qui no ha entès res sóc jo, que el pati és el millor del centre. I si t'hi quedes al vespre a fer-hi petar la xerrada, t'adones que no sols és un espai per vacunar la canalla, és també una mena de casal social i punt de trobada dels joves del barri, que és el punt de reunió de l'assemblea de barri on es prenen les decisions que afecten el funcionament de la comunitat i on els ancians aporten el seu saber.

Així les coses, no calia canviar res, tan sols adaptar el que hi havia. Hem unit dues petites sales per construir un laboratori més gran, l'hem enrajolat perquè sigui més fàcil de netejar, l'hem pintat de blanc per millorar les condicions de lluminositat, hem canviat els tancaments per intentar mantenir la pols controlada i hem dotat el laboratori amb aparells més moderns per poder dur a terme les anàlisis clíniques bàsiques que, amb l'ajuda d'en Joan, hem cregut que millorarien la diagnosi de les malalties més comuns i permetrien millorar la qualitat de vida de la població local.

Aquest era el projecte inicial. La missió. Ara bé, una vegada allà, valorats el recursos de què disposàvem per a cometre el projecte i veient que podíem fer molt més, hem acabat reformant la sala de parts, construint una nova fossa sèptica, un nou magatzem, hem instal·lat un grup electrogen i un dipòsit d'aigua amb una bomba per donar servei d'ambdós fluïts durant els múltiples talls que se'n produeixen.

Vist així pot semblar senzill. I de fet ho és. O hauria de dir ho seria a Europa. Acostumat a fer un plànol i supervisar que s'executin els treballs segons ho tens planificat, costa entendre que no facis cas de res ni a plànols, ni a instruccions. Sobretot quan et diuen que se'ls ha enfonsat la fossa sèptica dues vegades i que l'estan tornat a construir. I om es queda de pasta de moniato quan intenta explicar que el mètode de construcció és antiquat i que si construeixen a la nostra  manera, segons el projecte, acabaran abans i per menys diners i, a sobre, obté per resposta: "aquí a Malies treballa així, tu observa i aprèn".

Una reforma d'aquest calibre no ens hauria ocupat més de dos o tres mesos, mentre que a Mali ens ha costat prop d'un any. Durant aquests mesos que he anat i vingut finalment sí he acabat aprenent molt. I no em fa vergonya dir que he realment he après més jo dels companys de projecte a Bamako que ells de mi.

He après que la necessitat fa espavilat. Passejant pel barri, cosa que m'agrada fer cada vegada que en tinc ocasió, he vist que és viu. No sols perquè sempre és ple de gent al carrer, sinó perquè evoluciona, canvia, millora dia a dia, "petit a petit". Els seus habitants, sense gaires recursos econòmics, ni el suport de les administracions locals que encara disposen de menys recursos econòmics, han aconseguit dotar al barri d'una escola i un centre de salut. Educació i sanitat. No son aquests dos dels pilars bàsics del nostre estat del benestar?

També he redescobert el valor de la saviesa dels ancians. Vaig tenir el plaer d'assistir a algunes reunions de l'assemblea de veïns, formada bàsicament pels ancians de la comunitat. I em vaig adonar que es respecta perfectament el torn de paraula. Que un grapat de cacauets pot ser l'entreteniment d'una conversa fantàstica. Que els ancians tenen la darrera paraula. Que si la xerrada ha de durar dues hores, s'allarga dues hores. Que les persones venen i van quan els va bé i el respecte es manté.

He après que viure a càmera lenta és igual de productiu que viure a tota velocitat. Sempre que arribo a Bamako passo un primer moment d'estrès degut a les insuportables cues de l'aeroport per dur a terme tots els tràmits de visats, maletes, etc. Però una vegada creues la duana i disposes de l'equipatge, tot comença a anar a una altra velocitat. D'entrada la majoria de taxis son tant vells i atrotinats que no tenen cinturó de seguretat. I el trajecte de l'aeroport a l'hotel que duraria quinze minuts et representa mitja hora. Però al final és un luxe doncs et permet veure la ciutat i la vida als seus carrers. Fins i tot un dia que plovia vaig veure gent dutxant-se al carrer de nit amb la tènue llum d'una farola que dubtava entre seguir lluint o apagar-se.

He après que els nens son nens. Aquí i a l'altra banda del món. I que al final, encara que no parlis Bàmbara, et pots entendre amb qualsevol si hi poses voluntat. També he après que potser aquí dediquem massa temps a les criatures. I que volem oferir-los un entorn perfectament controlat, lliure de perills, quasi asèptic. Mentre que allà he vist els nens igual de feliços o més que els nostres campant pel carrer tot el dia. He vist somriure un nen amb un tall de síndria mentre li regalimava el suc per les bores de la boca. La cara d'il·lusió amb la síndria, no em recorda la meva amb el primer mango que em vagi menjar recent collit de l'arbre, en el seu punt just de maduració. I recordo com em baixava el suc per les galtes, com n'era de dolç. I vaig ser feliç.

link_newletter

 

Subscribe to our newsletter